Hola a tots/es!
A començaments d'aquest any, cap al febrer, vaig fer una entrada al meu perfil del facebook arran de la polèmica entorn la figura de Francisco Ibáñez, dibuixant de còmics, pare de "Mortadelo y Filemón".
La polèmica va venir donada perquè se li va concedir el Premi Princesa d'Asturies a tota la seva obra, pero alhora van sortir a la llum unes praxis professionals força qüestionables amb alguns dels seus col·laboradors o "negres" que han treballat per a ell durant moltíssims anys (fent els seus dibuixos, tot i no aparèixer enlloc ni figurar cap mena de reconeixement a la seva feina).
Veure l'enllaç Francisco Ibáñez.
Us faig una còpia del que vaig escriure en el seu dia al Facebook per introduir el tema i poder-lo desenvolupar a continuació.
" Hi ha polèmiques estèrils que no interessen, però trobo que aquesta és força interessant.
Sembla que hi ha motius força objectius per qüestionar la honorabilitat i les praxis professionals d'aquest senyor. Potser tenia i té massa ego i és evident que no és ni ha estat gaire honest amb els seus col·laboradors, per dir-ho de forma elegant.
Ara bé, a mi em costaria trobar un dibuixant de còmics l'obra del qual hagi marcat tantes generacions de lectors...
Al final tot és redueix a una qüestió filosòfica que a mi m'interessa força de sempre: Podem valorar l'obra d'un artista tal qual sense tenir en compte per res la seva dimensió humana com a persona i les seves misèries com a ésser humà (acceptant les seves llums i les seves ombres sense jutjar-lo)?
A les persones, en general, se'ns dóna fatal anar per la vida sense jutjar als altres. Ho fem contínuament, jo el primer.
Es pot jutjar l'obra d'algú sense jutjar-lo a ell i a les seves accions (praxis, punts foscos, ego, etc. ) ? Jo penso que si...................................................................................................................................................................
Deixo un exemple per a la reflexió: Josep Pla va se un dels millors escriptors en llengua catalana del seu temps. Un cronista de la seva época espectacular....Com a persona va ser despreciable en molts sentits (classista i elitista, sempre a prop del poder, putero i misogin fins la médula, alcohòlic, profundamente xenòfob....EN DEFINITIVA, Una persona repugnant en molts sentits. Si l'hagués conegut en persona segurament m'hauria caigut fatal... Probablement m'hauria fet fàstic i m'hauria decebut.... Però no puc deixar de llegir-lo per tot això. M'encanta llegir a Josep Pla i el que m'interessa d'ell són els seus llibres."
Normalment valorem a un artista per la seva obra o aptituds professionals. El que ens interessa en realitat és el seu llegat. La lògica diu que ens hauria d'importar poc la seva dimensió humana, però no és així.
Quan sentim admiració per algú i la seva obra 5csovint no tenim prou amb això i volem saber com és en realitat com a persona (més enllà del que projecta com a "personatge públic"). És una curiositat normal i m'atreviria a dir que inevitable. Segurament volem entendre què hi ha d'especial en la seva biografia i en la seva personalitat per a què aquesta persona hagi esdevingut en algú excepcional (gran escriptor, pintor, artista, etc...).
Analitzem de forma meticulosa la biografia d'aquesta persona i mirem de conèixer els esdeveniments de la seva vida privada que el van marcar.
Volem saber mes i més d'aquella persona....Si una persona "triomfa" en alguna cosa, és excepcional en alguna matèria, desperta la nostra admiració i la nostra curiositat. Però què passa si descobrim que no ens agrada gens aquesta persona o pitjor encara, que ens cau fatal!! O fins i tot que aquesta persona és o era directament repulsiva...... Deixem d'admirar-la? Si és un cantant tirarem tots els seus discos a les escombraries?.....Si és un escriptor ja no comprarem ni llegirem mai cap dels seus llibres? I que en dieu d'un pintor, les obres del qual sempre ens han agradat? Deixem d'anar a admirar els seu quadres perquè descobrim que era un FdP?
És ben curiós com en alguns casos tenim la tendència a separar l'artista i la seva obra de la seva dimensió personal i, al contrari, en d'altres casos no perdonem la desviació de la seva conducta d'allò que es considera moralment correcte.
Posem exemples concrets:
Les va utilitzar com a objectes en dos sentits. Totes menys una, Francoise Gilot, van ser les seves models i muses per inspirar-lo en les seves obres. Es a dir, estaven al seu servei artístic. També totes menys una van ser "els seus objectes sexuals". Pablo Picasso era enormement cruel i sàdic i el seu sadisme el practicava amb les seves amants sempre que podia. Buscava dones normalment molt més joves que ell i de personalitat sumisa per poder manipular-les i anul·lar-les fàcilment.
Com a exemple, amb Marie-Thérèse Walter va mantenir una relació durant uns 8 anys fins que la va deixar per una altra dona, Dora Maar. Gaudia cremant-la cigarrets a la pell entre moltes altres pràctiques sàdiques i de tant en tant, l'apallissava brutalment fins deixar-la sense coneixement. Era un maltratador de dones brutal, tant a nivell psicològic com físic. Sempre s'acabava d'avorrir de totes elles i llavors començava a cometre infidelitats fins que les deixava tirades com a burilles, com a despulles humanes. Dos de les seves amants van acabar en psiquiàtrics, Dora Maar i Eva Gouel, amb problemes molt greus de salut mental i dos mes es van acabar suicidant!! (la mateixa Marie-Thérèse Walter va ser una d'elles).
Només se li va resisitir la Francoise Guilot, mare dels seus fills, Claude i Paloma, que va ser la única que el va deixar a ell al veure el gran monstre que era. Aquesta dona no es va deixar intimidar ni maltractar pel desgraciat de Pablo Picasso.
Aquest repugnant individu va ser un gran geni de la pintura i un home extraordinàriament productiu en la seva obra. És admirat per mig mon; hi ha museus que exposen les seves obres i fan un retrat biogràfic molt favorable, passant sovint de puntetes sobre la seva escabrosa personalitat.
No he vist mai cap campanya contra Pablo Picasso. Més be al contrari.
Tots podem anar a admirar les seves obres i posar-nos davant del Guernica, per exemple, sense complexes i sense reflexionar el més mínim en qui era en realitat Pablo Picasso com a home i com a persona. Hem fet una separació absoluta entre el genial artista i la cruel persona que va ser.
Ningú el jutja. No he sentit ni comentaris feministes ni manifestacions en contra d'ell en les Sales on s'exposen les seves obres. Mai s'ha boicotejat la seva memòria, almenys d'un forma rotunda.
De Pablo Picasso només ens interessa la seva genialitat com a pintor i passem de puntetes per la seva biografia perquè en realitat, és repugnant.
Un altre personatge admirat en mig mon i considerat un dels grans savis de la humanitat és
Albert Einstein (1879, Ulm . 1955, Princenton) (el pare de la teoria de la relativitat i de la física quàntica).
Llegiu, si us plau, aquest article de Rosa Montero perquè val molt la pena: Albert Einstein
Si llegiu atentament l'article de Rosa Montero veureu que el menyspreu i anul·lació que va fer Albert Einstein amb la seva dona és esgarrifós. La va anul·lar com a matemàtica i física, sembla ser que com a matemàtica era molt més brillant que ell mateix , i també la va anul·lar com a dona.
Tot i que actualment sabem la realitat del que va passar , a ningú li ha semblat necessari reparar aquesta injusticia històrica. S'hauria de reconèixer a Mileva Maric com a mare de la teoria de la relativitat. Sense ella, Albert Einstein no hauria arribat tan lluny segurament mai!!
Però tot i que se sàpiga aquesta veritat, a ningú li sembla important. Continuem admirant a Albert Einstein i ignorant a la seva dona Mileva , gran matemàtica i física, absolutament necessària perquè Albert Einstein arribés a enunciar la famosa teoria de la relativitat.
Un cop més ho hem fet. Hem separat al gran físic que sense cap dubte va ser Einstein de les seves misèries com a home i ésser humà, que són força rellevants. No ens interessa barrejar aquestes dues dimensions : La persona i la seva obra o els seus "logros professionals".
Sembla que hi ha figures que són intocables....En canvi, d'altres no tant.
El cas del genial escriptor en llengua catalana, en Josep Pla (1897, Llofriu .. 1981, Girona), és paradigmàtic. En vida, una part de la societat catalana, la nacionalista i republicana per més senyes, no li va perdonar mai el seu passat franquista com a membre del SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de Espanya).
De fet, aquest home va ser força covard a la seva vida i sempre procurava estar del cantó dels qui ell considerava que tenien el poder i més probabilitats de guanyar. Posteriorment, per remordiments o simplement perquè les tornes varen canviar, va criticar el franquisme i tot el nacionalisme espanyol en general de forma contundent. Una mica veleta si més no. Però tot el que va fer per mirar de millorar la seva imatge no va ser prou i cert catalanisme mai li va perdonar.
Per si el seu passat polític fos poca cosa, l'home era bastant putero; borratxo - el seu alcoholisme era conegut a tot arreu - ; xenòfob - especialment amb els xarnegos que no suportava - i masclista i misogin fins la medul·la. Sempre va dir allò de: "Jo no he entès mai a les dones, em resulten enigmàtiques i éssers ininteligibles". Potser per això només les feia servir com a simples objectes sexuals - anant-se de putes - o minyones al seu servei i para de comptar.
Una perla de personatge.
Tot i que des de sectors republicans catalans i també nacionalistes, en general, se li ha intentat boicotejar, la seva contribució a la difusió de la llengua catalana i la seva dimensió com a cronista de la seva època i difusor de la cultura catalana ha estat tan excelsa que se li ha acabat perdonant i podríem dir que es probablement l'escriptor del segle XX més llegit en llengua catalana sense cap mena de dubte.
Tornem a tenir un altre personatge notable que com a persona deixava molt a desitjar. Segurament no ens hauríem fer mai amics d'ell, però hem de deixar de llegir els seus llibres perquè fos un cabronàs, com sembla que va ser??? Jo personalment, aquí si que em posiciono i us dic que el llegeixo moltíssim: M'he enamorat i he conegut moltes coses de l'Empordà, de Girona i de Catalunya a través de la seva obra literaria. No m'agrada gens el que representa com a persona, però miro només de jutjar-lo com a escriptor i res mes.
Per últim i en una línia molt propera a tot això tenim el moviment "Me Too" que va començar als voltants del 2017 per denunciar els abusos sexuals i els assetjaments sexuals tan habituals en la nostra societat. Tot va començar amb el productor de cinema Harvey Weinstein, aparent depredador 
sexual segons les denuncies sobre la seva conducta. Hem continuat amb un molt bon actor de cinema , Kevin Spacey, que sembla ser que també ha estat acusat d'abusos sexuals a altres homes.
En el primer cas, les proves són tan abrumadores que aquest home difícilment aixecarà el cap en la industria cinematogràfica i a la seva vida personal. El segon cas és més difícil perquè , de moment, que jo sàpiga, no s'ha pogut demostrar cap de les acusacions formals que han hagut i, per tant, preval la pressumpció d'innocència, tot i que la seva feina d'actor ha quedat seriosament danyada.
Tot s'ha de dir que és un fenomen molt americà, perquè la societat dels Estats Units és molt moralista amb les conductes sexuals inapropiades o moralment reprobables. Una cosa és una violació o abús sexual i una altra molt més sutil és la d'assetjament sexual que ratlla la línia d'allò que és moralment reprobable.... On està la línia entre assetjament sexual i simple intent legítim d'obtenir sexe entre adults amb tècniques de seducció i de persuasió?? Uf, aquest seria un altre debat.
Per acabar, davant d'aquest dos personatges, el Kevin Spacey i el Harvey Weinstein, el Plácido Domingo sembla una germaneta de la caritat!! El cas de Plàcido sembla més d'assetjament sexual "cansino". Sembla que l'home ha estat allò que en castellà sempre hem dit "un salido y un baboso sexual" que ha intentat aprofitar-se de la seva condició per lligar i portar-se a alguna al llit (sense gaire èxit pel que es veu, perquè totes les denuncies són d'intents, pero sense éxit que jo sàpiga).
Dit d' una altra manera, el cas de Plàcido Domingo és el d'un "Quiero pero no puedo" a nivell sexual. Fastigós, desagradable si es vol, patètic també, però en un nivell molt diferent al d'un violador o abusador sexual. En tot cas, a USA, que són molt moralistes amb el tema del sexe, la carrera de Plácido Domingo sembla que s'ha acabat. Mentrestant, a Europa, ens consta més jutjar-lo i condemnar-lo perqué diferenciem entre el cantant d'òpera i el patètic salido que sembla que és aquest pobre home.
Per a gustos, colors.
Podríeu vosaltres anar a una Ópera de PLácido Domingo sabent que és un patètic llimac sexual.?...Podeu llegir un bon llibre de Josep Pla sabent que pressumptament va ser espia del règim franquista?
Anireu a veure una exposició de Picasso sabent que va ser un FdP amb les seves amants tota la vida i un cabronàs com a pare??
On està el límit de cadascú en allò que podríem dir les línies vermelles a partir de les quals no podem perdonar i som incapaços de separar a l'artista de la persona??
No hay comentarios:
Publicar un comentario