En un sentit estricte, jo no he estat mai una persona nacionalista. Això vol dir que sóc una persona que en la meva "particular escala de valors" li dono més importància als valors individuals que als valors col·lectius. Dit d'una altra manera, jo crec fonamentalment en les persones per damunt de tot . No m'acabo de creure això de les "nacions" perquè penso que són una entelequia que no acabo d'entendre, plena d'anbigüetats i de demagogies....No tinc gens clar que aportin excessives coses útils als individus els quals són qui, al cap i la fi, formen les societats.
Mai he cregut massa en "la nació catalana" com tampoc he cregut en "la nación española". Sóc i em sento català i espanyol , però no reflexiono gaire sobre el tema.
Fins aquí podríem dir que aquesta és la meva targeta de presentació com a ciutadà - català i espanyol - que sóc. Si no em sento un català nacionalista o un espanyol nacionalista no sembla que hi hagi - a priori - cap motiu per desitjar la indepèndencia de Catalunya com a Estat.
Fins fa quatre dies us puc assegurar que així era (les meves conviccions eren fermes i molt clares).
Ara bé, ser català implica estar sotmés com a ciutadà a una pressió mediàtica d'un debat etern nacionalista que - de forma "cansina" - no para de qüestionar-se el fet de si hem de continuar sent "espanyols" o podem decidir ser catalans i només catalans!!! Es a dir, independitzar-nos dels espanyols!
Analitzem fredament - si és que aixó és possible - les raons que s'argumenten per desitjar la independència de Catalunya.
El primer argument sempre ha estat molt clar: ?La identitat nacional de cadascú!! "Em sento català i només català, i no em sento espanyol "..... Està molt clar, "sóc català i no tinc res a veure amb Espanya per molt que ho digui el meu DNI". És un tema de sentiments i de sensacions i davant d'això no hi ha res a dir, no hi ha res a argumentar perquè es tracta de respectar els sentiments d'identificació cultural i d'arrelament que té cadascú i que són individuals i intrasferibles!!
Confeso que he conegut molts catalans que sempre han tingut molt clar que ells no se sentien espanyols. Per a ells, Espanya era "el País estranger o foraster"... "L'Estat Sobiranista i Imperialista".... Els espanyols eren i són ciutadans diferents als catalans.
Bé, aquest argument, l'identitari, mai l'he pogut ni el podré fer meu. És impossible, perquè jo si que em sento espanyol sense cap mena de complexe. La meva espanyolitat, tal com he dit moltes vegades, no està renyida amb la meva catalanitat. No ho ha estat mai.
Els meus pares - pare i mare - són espanyols i tota la meva familia - quasi tota - és espanyola. Això em dóna una identitat i afectivitat total amb les meves arrels espayoles que les tinc molt presents. Igual que un arbre sense arrels no és res, una persona sense una referència cultural nítida no és completa. Les meves arrels culturals són espanyoles i la meva llengua materna és la llengua castellana. Això m'uneix - cultural i afectivament - amb la resta d'Espanya.
Mai m'he sentit un foraster quan he viatjar per "les Espanyes" - com si que diuen sentir-se molts catalans -i mai m'he sentit "raro" pel fet de sentir a tothom parlar castellà al meu voltant. Per què m'hauria de sentir raro si és la meva llengua materna??
El segon argument que sempre han defensat els catalans independentistes és l'històric!!
La història de Catalunya com a poble parla d'una realitat nacional més enllà de tot dubte. Catalunya era un poble independent fins que les circumstàncies històriques li van fer "capitular i pactar" la seva inclussió dins el Regne d'Aragó primer, i el Regne de Castella després. Es a dir, si som espanyols és per una sèrie de "contingències històriques" que ens han abocat a la nostra "espanyolitat no desitjada, sino imposada".
Els catalans teniem els nostres propis òrgans de Govern; de sempre hem tingut una llengua pròpia, diferent a la llengua castellana, el català; les nostres pròpies LLeis; els nostres propis costums i fets culturals com a Comunitat... Per què no podem recuperar la nostra independència per tornar a decidir el nostre propi destí aliè al de la resta dels espanyols???
A mi l'argument històric mai m'ha convençut perquè el trobo molt demagògic. Si ens remontem als segles XIV I XV a Catalunya només es parlava català i tenia els seus propis òrgans de govern i lalalalalala....A mi aquella Catalunya, la del segle XV o XVI, no m'interessa gens ni mica.
Jo he nascut al 1965, estem aqui de pas i ens ha tocat la vida i la època que ens ha tocat viure. Quan jo vaig néixer Catalunya ja era espanyola. De fet portava ja uns quants segles sent espanyola. Jo sóc una persona del meu temps i visc la vida i la societat en la que m'ha tocat viure.
No crec que s'hagi de fer servir la història dels pobles per intentar recuperar el passat. El passat ja va passar!! No hi erem allà nosaltres i la història de tots els pobles, no només la de Catalunya, és un conjunt de contingències. Això sempre ha estat així i no trobo que sigui un argument per defensar un punt de vista o un altre.
La història s'ha de tenir present per aprendre dels errors dels nostres avantpassats i mirar de construir un present i un futur millors però per a res més. No hem de tornar al passat. Catalunya era un poble petit que no li va quedar altre que capitular, pactar i acceptar la hegemonia de Castella , que aleshores era més forta. Dons ja està!1 El destí va fer als nostres avantpassats espanyols i ens ha tocat conviure tots plegats i mirar de construir una cosa que es diu Espanya que és un Estat-nació o una "Nación de Naciones" com els agrada a alguns de recordar.
No crec en l'argument històric, no vull remontar-me a la Catalunya Vella, a la Catalunya medieval o a la època dels comtats catalans. Vull viure la època que m'ha tocat viure, ni més ni menys.
Els dos arguments que ha fet servir l'independentisme català de sempre - l'identitari i l'històric - tot i ser legítims per aquelles persones per les quals siguin vàlids no són arguments que els pugui fer meus.
El primer no el sento així - perquè només és un tema de sentiments - i el segon no m'ho crec.
Un cop hem arribat aquí hem de veure com s'ha reinventat recentment l'independentisme català veient que no els anava gens bé amb els arguments clàssics de tota la vida (fins fa "quatre dies" les persones amb una ideologia independentista ben clara i definida eren "quatre gats", una minoria social catalana).
L'independentisme català, conscient que "l'Espanya de les Autonomies" no ha funcionat mai i que hi ha importants desequilibris i desajustos entres les diferents CCAA, ha sapigut posar "el dedo en la llaga" i ha fomentat les "comparacions odioses" entre diferents CC espanyoles (especialment entre la de Madrid, les del nord d'Espanya i les del Sud) per posar de manifest que Espanya com a "Estat" està molt lluny de ser justa i respectuosa amb tots els seus pobles.
L'independentisme català ha sapigut fer-nos veure a tots que aquest "Estat presumptament plurinacional" quela Constitucio diu que havia de tractar a tothom per igual i que havia de respectar totes les llengues en realitat no ho ha fet mai.
Ha tingut l'habilitat de presentar al "PODER CENTRAL DEL GOBIERNO DE MADRID Y SUS PODERES FÁCTICOS" com una força limitadora i fins i tot "mutiladora" dels interessos del poble català.
Ens ha fet veure la part més "RANCIA Y CASPOSA" d'aquesta Espanya retrògada, de dretes, centralista i que només mira cap a Madrid.
Voleu pertanyer a aquesta Espanya, voleu renunciar a totes les possibilitats i potencialitats que té un poble com a Catalunya i que no pot expressar i no ho podrà fer perquè des de Madrid no ens deixaran mai?? Voleu ser lliures o voleu continuar sotmesos a aquesta "gent"??
Aquest és el darrer argument i és l'unic que ha tingut éxit en tot el discurs independentista des dels seus inicis!!
Aprofitant les penúries i desencant més absolut per l'enorme crisi econòmica; aprofitant la pèsima imatge que projecta actualment el Govern espanyol i tot el País a nivell internacional - la Marca Espanya ja no ven res de res -; aprofitant la sensació que tenim la majoria dels catalans que pensem que econòmicament sempre sortim perdent per culpa d'aquesta presumpta solidaritat imposada des de Madrid.....L'independentisme català s'ha fet més fort i més convincent que mai.
Ha conseguit il·lusionar a tot un poble - i aquest és un mérit que se li ha de reconèixer - perquè ens ha convençut a la majòria que si ens independitzem les coses aniran millor. Hi ha un futur per a Catalunya fóra d'Espanya!!
Tot és una mica manipulador i demagògic, però legítim. També es força oportunista perquè aprofita la situació històrica que ens està tocant vivir amb la crisi económica. Però tot i això té el mèrit inqüestionable d'haver il·lusionat a molta gent i haver tingut l'habilitat de fer-lo de forma elegant , cívica, pacífica i integradora. Un estil força diferent als PPs espanyols.
Per tot això, i malgrat que encara a dia d'avui em resisteixo al discurs independentista, vull felicitar des d'aquest blog a tota la gent que si se sent independentista i creu en aquesta il·lusió col·lectiva i es va manifestar l'altre dia a la Via Catalana de forma tan cívica i familiar.
Aquestes manifestacions socials no et deixen mai indiferent, pots identificar-te més o menys amb elles, però per unes hores em vaig sentir molt orgullós de pertanyer a aquest poble, del famós "tarannà" català de fer les coses. Les formes en la vida són molt importants i les "formes catalanes" són infinitament superiors a les "formes espanyoles". D'això no hi ha cap dubte.
Barcelona, 16 de setembre de 2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario